lunes, 17 de diciembre de 2007

Un altre e-mail

Pareix ser que està dirigit a Majo Arnau, una monitora junior. Interesant, sobre tot ara, després de 3 anys de felicitat en els qui estime tant com als de Riba-roja, en la diferencia que ara son meus, no son d'un retor que mana i ordena.
Pero ve, l'assumpte es que per fi m'he desidit llegir les cartes que Alberto Facundo em donà. Fou una idea molt bonica d'ell. La setmana que em sustituí els demanà que m'escrigueren una carta, les juntà i me les donà. Precioses!! La veritat es que quan mes pasen els dies mes crec que en nou anys no he fet res al poble, a la parroquia, als juniors. Sols em queda el record, la estima de la gent, els regals i ixes cartes. En el fondo, mirant arrere i pensant escriguent, qué mes vull? Si de la meua inutilitat heu tret amor? Em senc com Paco Martinez Soria en la pelicula "se armo el Belén", al final, quan cau mal i l'ingresen a l'hospital, mira per la finestra i veu a la seua gent allí, baix aplaudint-li, a pesar de que no era "La veritat es que els dijous es el dia depre per a mi. Ja van tres. Serà perque el dijous ho fou per que el dijous Jesus també estava depre i si no recordem l'hora santa: hijitos, me voy, pero volveré,... (per cert, enguany la tiraré de menos, aunque aci, en Alfarrasi també se quedaven i antes els juniors i els xiquets resaven tota la nit, pero em dia un xaval que era seminariste que un any estaven un ratet i despues feen altres activitats, lo que pasa es que ixe ratet era el rosari per turnos i ell es pasa tota la nit resant el rosari (conta a cuatre per hora quants).
Pero ve, l'assumpte es que per fi m'he desidit llegir les cartes que Alberto Facundo em donà. Fou una idea molt bonica d'ell. La setmana que em sustituí els demanà que m'escrigueren una carta, les juntà i me les donà. Precioses!! La veritat es que quan mes pasen els dies mes crec que en nou anys no he fet res al poble, a la parroquia, als juniors. Sols em queda el record, la estima de la gent, els regals i ixes cartes. En el fondo, mirant arrere i pensant escriguent, qué mes vull? Si de la meua inutilitat heu tret amor? Em senc com Paco Martinez Soria en la pelicula "se armo el Belén", al final, quan cau mal i l'ingresen a l'hospital, mira per la finestra i veu a la seua gent allí, baix aplaudint-li, a pesar de que ell creuia que no ho estave fent be.
Ja estic en les neures. El que volia era contar-te que entre les cartes que per fi m’he posat a llegir, bueno,... ja te pots imaginar, jo creuia que no sabia plorar i m’han eixit les llagrimes. Ara comprenc perque els monitors i les monitores i tu la primera, ploreu quan les xiquetes vos canten. A mi, sense buscar-ho m’han eixit les llagrimes i cada vegà que les llig mes. Pero així es la faena en l’esglesia, hem de voler-los amb locura i conseguir que mos vullguen i aprecien, perque sols així la nostra paraula, el mensage cristià els aplega. Voler-los pero conscients de que un dia els deixarem en mans d’un altre monitor o monitora, d’un altre vicari per a que el vullguen com mos han volgut a mosatros.
I et preguntaràs que escriuen, pues llig:
quí farà les fotos en confirmació i en els campaments?
Espere que no olvides mai al grup de majors, las “girafas paticortas”; mosatros no s’olvidarem mai de tu. Te volem molt vicari¡¡¡ Com amic, eh?
Has marcat una etapa de la nostra vida com a vicari, com a mesgtre i com a company.
El teu despax ha segut com la casa de mosatros.
No crec que t’oblides de les teues xiquetes.
Alli segur que te voldran
i ara que ja tenim confiansa en tu va i ten tens que anar.
Crec que no serà res com els juniors i els juniors no srà el mateix sin voste
No has hecho otra cosa sino que darnos amor y cariño a todos nosotros.
No fa ni dos dis que t’has anat i ya estem tots tristos perque et trovem a faltar.
Sempre que et necesitavem estaves ahi pa lo que fera falta i mai mos has dit que no a res.
Ara comprenc perque val la pena seguir el cami de Deu, no sols aprens, sino que guanyes persones com tú.
Les que mes te tirem de menos som nosaltres: les teues xiquetes.
Mai oblidaré ixes reunions que feiem al teu dexpaix, eixes fotos al campa i al colege.
Fa un rato m’estava enrecordant d’aquells divendres a les cinc, al eixir de clase, quan anavem al teu despatx i se feem fotos amb tu, jo,... Meu pasava molt be en juniors i en els campaments.
Nunca he podido hablar con un vicario y con un sacerdote lo que he podido hablar contigo.
Nunca llegue a pensar que te podías ir, pienso que para ti será muy duro.

Com pots vore, lo millor que m’ha pasat en els nou anys ha segut la gent.
I ve sols queda, despues de dos interrupcions per repartir un talonari de una rifa y per atendre a un representant de Salvat, pues demar-te que reces per un projecte que he heretat i que he pres com a propi amb molta ilusió. Et conte, aci, els juniors tenen un cuarto trastero, una especie de sala gran on per si faltava poc ara els han ficat les andes. I la catequesis es fa als bancs de l’esglesia. L’anterior retor comprà dos cases, les tirà i comença a edificar el Centre Parroquial. Problema: la gent no ho valora, preferixen primer restaurar l’esglesia, i sense l’apojo del poble es molt dificil. A pesar de tot, amb l’ajunda de la Junta Económica i espere dels monitors juniors i catequesis, anem a vore si l’acavem. La meua ilusió seria acavar l’any al centre. Pero,... ara soc retor i et confese que em fa respete la reacció de la gent. Quan t’enrecordes reces i ojalà el dia que vingau a vorem puga ensenyar-vosel acavat.
I que mes, pues que mirant arrere, la veritat es que elles, les nostres xiquetes de majors, es referixen “les teues xiquetes”, si, son les meues xiquetes, ixe grupet en les que com a sacerdot he ficat la meua esperança i que està format per grupets. En nou anys recorde a les meues primeres xiquetes a Ana Teresí, María Ramirez, Esther y Raquel, Inma, Amparo Sánchez, Maria José Manzanera, Amparo Barroso,... Despues, al mes de María, com no, les que em regalareu la mare de Deu de conches que ja està ficà en la casa, a l’entrada a un aparador. I després les xiquets dels altres col.legis, Ana Cutanda, Sandra Gómez, Laura Gadea, Rocío, Mireia,... ; les marujetes o xiquetes de Inés Amparo, Mariavi,...I a continuació les xiquetes de Nuria, Jenni, Cristina, Laura i Elia; i les que estàn en primer de Bac, Paula, Carmen, Nuria,... I ja quedaven elles, les xiquetes de Majo i les que estàn en 1 ESO, i aci s’acava. Ay, segur que em dixe algu.
Be, no t’entretinc mes, quan les veges els dius que no les olvide, com segur que tu tampoc les olvides i si algun dia voleu, quedem a sopar o dinar aci, a Montaverner. Casa hi ha per dormir, ne tinc dos.José.