2-VII-01. Certamen.

Amic oient:
Es juliol, ha començat el mes de les vacacions per a molts, el mes de el calor i dels diumenges a la platja o qui la sort de quedar-se al poble de poder passetjar baix un silenci que dona gust, especialment quan la majoria es trova o a la costa o als xalets banyant-se i prenent el sol.
Ara este mes es aixó, desgraciadament ha perdut importancia un aconteiximent que als segle pasat menejava el poble. Pocs saben que ha començat el certamen de bandes de musica i pocs xiquets li donaran importancia.
Aixó abans no pasava, recorde com al poble on naixguí pasava el que segur també pasava a Riba-roja. Era el mes del Certamen i ningú permaneixia indiferent davant un gran aconteiximent. Eren anys aquells en els que la musica formava part de la vida del poble, anys on el llaurador savia que la unica posibilitat de eixir de la terra i viure d’una altra cosa que no fora el jornal al camp o la fabrica estava en ser el millor music del poble i tindre la fortuna de ser cridat per un director de banda d’una capital de provincia per a viure d’ella. Eren anys en els que després de la dura jornada sembran arros, segant o cavant venia el unic vici que tenia el music, l’academia o el assaig a casa de la pesa que anaven a tocar al Certamen. Anys aquells de rivalitat entre les bandes d’un mateix poble, anys en els que la musica es vivia al carrer i com hara es defen un equip de futbol es defenia la banda, a la que pertanyia mon tio, el meu germà o m’abuelo. I així fins el gran dia en el que amb molta ilusio els musics abaixaven a la plaça de bous per guanyar el certamen i tornant-sen la majoria de les vegades diguent que el certament estava comprat o sempre els donen el premi als mateixos, per a tornar a l’altre any amb ilusio.