domingo, 30 de marzo de 2008

Exaltació dels Clavaris Altar de S. Vicent de Riba-roja

Dissabte 29 de Març. Un dia molt especial per als protagonistes de l'Altar de Riba-roja i tota la gran familia que el fomen. Son Gema, la clavariessa infantil, Vicente i Carmen, els clavaris majors.
En guany a mí em toca per primera vegada en la meua vida fer de mantenidor. Després d'unes bellissimes paraules de Salvador Silvestre, Regidor de Cultura i abans Director del Centre Assumpció de N.S. i bon amic, on diu una gran veritat, "José Andrés estima Riba-roja i Riba-roja estima a José Andrés", comence.
Aci el teniu.
Estimats:
Sr. Retor i Sr. Vicari de la Parroquia Assumpció de N.S., germans en el sacerdoci, José Ramón i Juan.
Alcalde de Riba-roja del Turia, En Francisco Tarazona.
Regidor de Festes En Salvador Silvestre i regidors del M.I. Ajuntament de Riba-roja.
President i Secretari de la Junta Local Fallera i Fallera Major de Riba-roja.
President de l’Altar de S. Vicent Ferrer En Pedro Badia i membres de la Junta de l’Altar.
Claviessa Infantil Gema i Clavaris Majors Vicente i Carmen.
Directors i xiquets i xiquetes que representeu el miracle.
Amics i amigues tots, vinculats a aquest Altar.

No cal dir que hui es un dia important tant per a vosaltres como per a aquest retor de poble i abans vicari també de poble. Per a qui durant nou anys ha tingut la sort de caminar junts i també amb el pare Vicent, que tots els anys ens acompanyava, pasades les pasqües.
I ara torne a la casa de tants amics que he deixat ací, a este poble estimat on vixguí els meus primers nou anys de sacerdot. Com recorde molt be digué una vegada D. Antonio Benlloch, seguent seminariste i estudiant de teología, “Riba-roja es el primer amor”. Tinc que dir que es veritat. I aci vaig viure aprenent molt de bons monitors, bons mestres i bona gent, menuts i majors i com no, els qui mes ens ensenyen a tots, que son els vells i els malalts. Aci especialment vaig aprendre d’una persona a la que vull dedicar-li les meues primeres paraules.
Es dificil oblidar i de segur en alguna foto ho tindré. Ell durant anys, especialment quan qui vos parla estava baix, dirigía desde aquest lloc les paraules als clavaris.
Salvador, D. Salvador com et dien els xiquets que amb tú assatjaven el miracle i els teus estimats alumnes: valga el meu agraïment public en les primeres paraules que dirixis en un acte com aquest.
Pero be, comencem. I com començar?
Es clar, començarem desde on he vingut, es a dir, la Vall d’Albaida. Em dia el bisbe Enrique Benavent, el dilluns de pasqua, allí en Montaverner dia de la Festa del Miracle de S. Blai i no es revelar ningún secret, que estava enamorat de Montaverner. Tinc que dir que sí, de Jesucrist i de Montaverner, Alfarrasí i Benissuera, la preciositat de pobles on el Sr. Arquebisbe em destinà, pobles menuts, de 1800, 1200 i 198 habitants, que com Riba-roja es troben al llarg d’un riu que vertebra i li dona nom a la comarca: el riu Albaida.
Es la Vall emboltada per la Serra Grossa i les serres del Benicadell i La Mariola. Es la vall del Senyor Benicadell, el cim emblematic que com un rei guarda i vigilia la seua terra, muntanya que cautiva a aquell qui venia de contemplar el Pico de l’Aguila i les Rodanes. Es aquesta una vall religiosa i el motiu, sempre s’ha dit: el Pare Vicent estigué per aquestes terres i la prova es el que per als sacerdots de vicaria constituix el lloc d’encontre i oració: l’Ermita de S. Vicent Ferrer. Per cert, Un lloc on en temps d’aquell gran vicari de Riba-roja, D. Rafael Calatayud, un sant sacerdot, molt volgut per tots, s’anava de campament i alguna que altra convivencia. Recorde com me ho conaveu.
Eren aquells temps, els del pare Vicent, on la Vall era morisca, amb pobles com Benissuera, Alfarrasí, Bufali, Atzeneta, Colata, Vistabella,...
Imaginem al pare Vicent, a eixit de Xativa, creua el riu Albaida pel seu pas, allí prop dos poblats veïns i moriscs, Colata y Vistabella. I després un xicotet poble cristià, junt a al confluencia del riu Clarià amb l’Albaida.
I aci es per on pasa el pare Vicent, com abans figures legendaries com el Cid Campeador i el rei Jaume I. Tanquem per uns moments els ulls. Al poble es troben els repobladors cristians, les families Mollà, Belda, Esteve, Navarro, Penedés, Martí i Monzó. Son ells, qui mantenen viva la fe en Jesucrist i qui amb goig i alegria acollixen al Pare Vicent, en el seu camí cap a Albaida i quan torna, cridat desde el camp de Turia, camí d’una Lliria que sofrix la sequera.
Amics de l’Altar de S. Vicent de Riba-roja. Esta nit a mí m’ha tocat fer el mateix, emprendre el cami desde la Vall d’Albaida fins al Camp del Turia, desde riu blanc fins al que es el cami d’argent. I es evident, no podia ser d’una altra manera, portant al cap i al cor al pare Vicent, en un dia tan especial per a tots nosaltres.
Ara els sacerdots i religiosos ja no anem a peu o en burreta, com ell ara anem en cotxe i per camins distints, Qué diría el pare Vicent si ho veguera! Però Valencia seguix seguent igual, vicentina per tots els costats i ell unix pobles tan llunyants com Riba-roja, Alfarrasí, Montaverner i Benissuera.
Jo vullguera començar com si el pare Vicent haguera vingut en mí i si em permitiu, fare de guía d’un poble que arreplega les principals cultures que han marcat el seny valencià.
El primer que he fet es parar a unes ruïnes que a mí, sempre m’han impresionat i que parlen les ruines romanes que parlen de la batalla a Mandor, contemplada desde el cim i fortificació. Però, deixem d’arrere aquestes i anem a un lloc mes impresionant en cara, uns vells murs que impacten per la seua monumentalitat, els aqüeductes que creuen el barranc de Porxinos. El pare Vicent segur que es para i contempla amb admiració les torres que abans sustentaven el caixó per on discorría l’aigua. Si els romans li donaren a ell el llati a Riba-roja ens obsequiaren amb una de les obres mes admirables. I allunyant-nos del poble, anem cap al Pla de Nadal, després dels romans, ens ensenyaven els mestres a l’escola, vingueren els visigodos i al terme tenim les restaurades ruines d’una basílica. El pare Vicent, segur que s’agenollaria amb devoció al contemplar aquest lloc, abans sacrat, del que a l’ajuntament es conserven algunes despulles cristianes.
Entrem, entrem al poble, a la Beni-Panoha arab, a la que, desde el Santísim, el llavadero, la verònica i La Colonia, sembla un alcaçar musulmà, amb muralles que baixen fins al riu per defendre-lo. Una bellisima estampa que segur el pare Vicent mai oblidará.
Però entrem, per un sender que a mi, moltes vegades tornant de la capella de la Mare de Deu dels Dessemparats, transitava. Per un lloc que segur a Vicente li porten molts records, l’Hospital. Es la porta mes pintoresca de Riba-roja, la que desde el Santísim i el xalet de Gall, unix la comarca amb el poble. I allí la Riba-roja cristiana, amb el seus emblemàtics dos campanars, que li donen nom al poble, Riba-roja es el poble dels dos campanars. Es la Riba-roja de l’Esglessia Parroquial de l’Assumpció, bellisima i proporcionada, acompanyada per les seues germanes i germans, les antigues Escoles Parroquials i el Convent de les Monges, afortunadament i arreplegant el desig del poble, ja restaurat i el que es avui les cases dels sacerdots, abans l’escoles parroquials. Elles, son les que, sense oblidar els barrancs, jardins i com no, ixa capella que tant estime i recorde, la capella de la Mare de Deu dels Dessamparats a La Colonia, ens porten als colegis i en ells a l’Institut, orige de la representació del Miracle de S. Vicent.
Sí, conten els majors que al segle pasat un mestre d’escola assatjava, entre falles i pasqua als xiquets de quint un miracle. I amb el miracle els contagiava el coneiximent i l’estima del pare Vicent. Fins i tot, conten que un any guanyaren el cotizat primer premi. Anys vinguerem, camvia el mètode i el director. Com a curiositat un any, al menys de nom, perque la faena la va fer Mª Pilar i D. Salvador, qui vos parla va ser director. De nom, perque si hi ha una tasca difícil per a la que es te que tindre cualitats, es la de director d’un miracle.
Seguim, han cambiat els directors, pero no l’estima pel sant i el buscar fer un miracle que portara el nom del nostre poble a aquesta festa cada vegada amb mes profesionalitat. I axí acavariem entrant al Teatre Cervantes, aquest teatre, on una de les persones mes volgudes de Riba-roja, tant treballà per ell, el tío Benito, una institució, un home bo i, sempre molt estimat per la gent bona de Riba-roja.
I aci es troba el Pare Vicent. Bueno, no sen anat mai. Es el que tenen els sants, els homes de Deu que parlen de l’Amor. I l’amor es l’unic que te el poder de la omnipresencia. Els qui estimem, els qui pasaren per la vida fent el be, donant-se als demes i transmitint il.lusió i amor, els qui buscaren a Deu en el silenci d’una muntanya, no sols estan al cel sino sobre tot al cor d’aquells que els estimaren. Hui el pare Vicent també está junt a nosaltres.
Però ho està especialmente junt a tres persones que son els protagonistes de la festa: Gemma, Vicente i Carmen.
A Gema la veritat es que que tinc que dir, que es filla de Vicente Montagut i Rita Ferrer, els noms i cognoms dels pares ja ho diuen tot, valencians i vicentins. Encara recorde, no del tot les paraules, però si quan portarem el sant a ta casa. Tú en cara no vivies al mon. S’enrecordeu, “la capeta”, cuidao en la capeta i be. Els sants son agraïts, era clar que ton pare i ta mare, després de tindre dos fills, ficant-li al primer el nom del pare Vicent i al segon Diego, buscaven la xiqueta i clar, que tan be va ser tractat per la familia que intercedí i feu posible el que, aparentment es natural però que te molt de sobrenatural en tots els casos: el miracle de la vida. I ixe miracle fores tú i damunt xiqueta, per a alegría dels teus germans i com no, dels pares. Fou S. Vicent qui desde el primer instant d’aquella fràgil celuleta, que anà mes d’arrere de mes, transformant-se en una xiqueta molt boniqueta, qui cuidà d’ella. ¡Cuántes mirades pegaria aquella image que amb gran devoció durant un any custodiaveu a la vostra casa! I, Rita, Vicent, Quantes vegades al pasar davant d’ella li demanaveu per la criatureta que rodejada d’amor anava creixguent a l’entranyes de la mare? Desegur que moltes vegades. Ixa imatge, la gran que ens acompanya a la festa, si parlara segur que estaria hores i hores contant-nos tot el que durant aquells primers messos de vida vegué i escoltà a la casa de Gemma. Quina alegría quan el sant vegué entrar en casa a Gema! Sí, segur que la mira amb molt de amor i desde entonces no ha deixat de mirar-te. Primer en la imatge del Sant Vicent major. Després, enguany, en la del xiquet Vicent, ixa preciosa imatge que segur que ha segut per a tú un amic. Va, a que ara el tires de menys? Perque San Vicent te aixó, quan està un any a casa d’un clavari, es u mes de la familia i per al clavari, en este cas, clavariessa infantil, un amic mes que especialment quan venen els examens, ajuda i li reça.
I Gema va ser batejada durant la festa, portada pels clavaris majors, son pare i sa mare. Eres vicentina per tots els costats i ho savem be. Desde sempre has pertany a la festa i has participat a ella, guanyant inclús més d’un premi. Amb raó en la candorosa mirada ho portes, mirada d’una xiqueta que està entrant en l’adolescencia, l’etapa que porta a somiar, no pergues la xiqueta que has segut, com ixe xiquet que tú has acollit, sigues. Mira al cel i sent el que el xiquet s. Vicent sentía, que hi ha un Deu que estima. No pergues la mirada i com el pare Vicent seguix així, treballant per Jesús en l’altar i en el centre junior, sentint ben prop a Jesús.
I Vicent i Carmen. Aci estem, en un dia tan especial per a vosaltres, en el que sou els protagonistes. Amb gran acert l’Altar vos a escollit com a clavaris i la providencia, que juga amb les persones, ha volgut que hui siga jo qui vos exalte. I ho fas sensilment com agraïment, agraïment a unes persones que estime i apreci, perque ja son uns quants anys que es coneguem, perque fa ja uns anys tinguí l’ocasió de cel.lebrar la missa mes impresionant i emotiva que en dotze anys he cel.lebrat, junt a vosaltres i després de cinc hores i mija contemplant a Deu mentres pujavem al cim, baix la mirada d’una creu que ens parla de vida. Son tants els gestos, quan estava a Riba-roja i quan ja havia segut nomenat retor de Montaverner i Alfarrasí.
De vosatros tinc que dir que represeteu el que el Pare Vicent dia, quan començava els seus sermons, sou bona gent. Senzillament. Sou bona gent, un matrimoni que s’estima i que ha trasmet als seus fills l’amor a Deu, un matrimoni treballador que aneu junts a tot i junts i amb molta fe camineu i sortejeu els obstacles. Foreu els fundadors i aixó te molt de mérit. Junts amb altres riba-rojers i families, com les familes Casaban-Ramos, Sanchez-Lluch, Calatayud i Amparo Navarro, sense oblidar a D. José Luis Pelechá foreu els pioners, els qui començareu i no es fàcil començar i els qui venent loteria i dedicant moltes hores fereu posible que Riba-roja tinguera un altar dedicat a S. Vicent. Quantes hores! U i l’altre, Vicent i Carmen, unes vegades ell, altres ella, sempre els dos, parlant i treballant per l’altar, sentint que el pare Vicent els ajudava i fent tot altruistament per ell. Sensillamen gracies i seguiu així.
Vicent portes el nom valencià i tú Carmen un dels noms mes espanyols. San Vicent que ens parla del cami, la mare de Deu del Carmen del Mar. Cami que va cap al mar i mar que busca el cami. Els dos junts, sense separar-se, necesitant-se un altre i apoiant-se un al altre. El caminant busca de vegades el cim on contemplar la Vall i busca el mar on descansar del dur camí, el mar que es la dona estimada per al marit, que es l’home estimat per a la mujer. I junts mar i cami es troben i miren cap el cel, on sentiu la presencia d’un Deu que vos acompanya.
Recorde l’ultima vegada que estiguereu en Montaverner. No era la primera. La primera per a Vicent fou en Contelles. Perque si el tio Benito li ajuda a carregar els mobles, Vicent li ajuda a descarregar-los, bueno i a carregar uns quants trastos vells que acavaren en l’eco parc de Riba-roja. Sempre ahí, treballadors i sense parar, els dos. I be ho sap Pedro i els membres de la Junta. Vos han fet clavaris i a vosatros no vos ha tocat la loteria, els ha tocat a ells, lo que pasa es que vos coneguem, i com be jo se, seguint el consell del Mestre no voleu que la ma esquerre sapia el que fa la dreta. Però vosatros sou unes fulles de la història de la festa, pasades, presents i futures, perque be ho saben que teniu un defecte, que en cristià es diu virtut, el no saber dir no a l’Altar. Sensillament gracies per ser així i gracies per l’ejemple de generositat i gratuïtat que feu. I desitjar-vos que disfruteu, animant i fent posible esta festa, he de dir, tan riba-rogera. Perque Riba-roja es molt, pero que molt valenciana i la prova està en este simbol de valenciania que es la festa de S. Vicent.
Quan, després de nou anys servint a una comunitat, el sacerdot, amb l’alegría d’obedeir al seu pastor i estimada esglesia, s’arranca com una planta de la terra i va a plantar-se a un altra, quan deixa el que es el seu poble, em direu, qué queda? Bueno, si em permitiu un poc d’humor, moltes fotos i la bicicleta que en cara conserva restes de la terra de Riba-roja, pero queda algo mes, queda l’estima de la gent en els qui compartí les festes i tradicions, gent com vosaltres, Gema, Vicent i Carmen, clavaris d’enguany, amics i amigues pels qui ha valgut la pena pasar nou anys a Riba-roja.
Xiquets i xiquetes que estàn ahí al poble, que participen de la festa, com Gema, amb ganes i il.lusió i persones com Vicent i Carmen i clar, Pedro i tots els qui formeu l’Altar, persones que sou emprendedores i en ganes de fer coses per la parròquia i pel poble, que sou acollidores, perque Riba-roja, no cregueu que es fàcil oblidar. I aixó que qui vos parla es el mes feliç del mon i està en el cel, en ixe racó de la Vall d’Albaida, al sud, disfrutant com mai, però sempre queda en el record la gent i els amics que de vegades li donen una grata sorpresa i van a vorel, els amics que el conviden a viure amb ells un dels dies mes especials.
Sols queda, agraïr a Gemma, Carmen i Vicente, clavaris de 2008, a Pedro i als membres de l’Altar per convidar-me. Als xiquets enhorabona, perque tots els anys guanyeu el premi que val mes que tot, perque te un gran valor, el premi de la gent de Riba-roja que acudirà a vore-vos i de nou dirà que be que ho representen i persupost l’aplaudiment del pare S. Vicent i de tants vicentins de cor, que junt a ell, desde el Cel vos contemplen i aplaudixen.
A tots moltes gracies i seguiu així, guanyant-se el cor d’aquells forasters que acolliu i els feu sentir-se en seguida del poble, sensillament perque som retors i vegueu d’arrere de nosaltres a Jesucrist. Seguiu treballant per Riba-roja, per l’Altar. Perque en la distancia, no sabeu l’alegria que dona, quan a la premsa, radio i televisió nomenen els miracles i el poble que tant estimen tots, Ribaroja, un poble vicentí que deixa una emprenta en tots els qui una vegada, caminant per la vida, pasen per aci.
Moltes gracies.


Montaverner, Alfarrasí i Benissuera a 29 de Març de 2008.

No hay comentarios: